|
Vocabulari privat
(1993) marca una ruptura excepcional en aquest corpus literari. Escrita
a quatre mans amb el seu gran amic Josep M. Llompart, el llibre es composa
d'un conjunt de textos entrecreuats que rastregen la memòria de cada autor
des dels primers records d'infantesa fins al moment de conèixer-se. En
aquest recull Antònia Vicens ens descobreix una prosa impregnada d'ironia
sobre la pròpia autobiografia i ens revela una dona- escriptora que ha
aconseguit despredre's a poc a poc, a mesura que aplegava a la maduresa,
de molts dels condicionaments negatius de la societat en què és immera.
Darrerament, Antònia Vicens ha volgut tastar noves formes literàries i,
sense renunciar a la consciència crítica i a la vasta riquesa del lèxic
que carateritza el seu llenguatge, s'ha endinsat en el món dels més joves
amb dues obres, el llibre infantil L'àngel de la lluna (1997) i
el juvenil Massa tímid per lligar (1997). La seva darrera novel·la
publicada, Febre alta (1998) s'ha de considerar com un punt de
maduresa intel·lectual en el seu camí literari. En aquesta narració en
quatre plans independents, que convergeixen en un final inesperat, la
novel·lista acredita l'alta qualitat de la seva prosa, treballada amb
una meticulositat extraordinària i que es cristal·litza en l'expressió
dels diversos personatges.
L'obra vicentina traspua el malestar de tota una generació de dones condemnades
a viure en una societat patriarcal que no els permet el seu lliure desenvolupament.
De la mateixa manera que d'altres membres de la denominada "Generació
dels setanta", l'escriptora vol manifestar el seu desacord amb les condicions
de vida que li han pertocat biogràficament. És en aquest sentit una literatura
que pretén corregir la realitat viscuda mitjançant l'escriptura, una literatura
que mostra un món unitari que evoluciona des de la pròpia biografia de
l'autora, la qual cosa esdevé un constant temàtica primordial per entendre
i analitzar aquesta narrativa.
La singularitat més atractiva de l'obra d'Antònia Vicens, premiada en
moltes ocasions, no és solament el fet de saber retratar els aspectes
psicològics de les seves heroïnes i de conèixer perfectament el context
en què es mouen, sinó que a més recrea uns universos poètics femenins
que li són ben propis. En ells es perfila la importància d'una multitud
de petites sensacions que conformen la quotidianitat dels personatges,
amb les ambivalències i contradiccions que configuren la identitat de
tots els éssers humans. En aquest sentit, podem afirmar que el cos literari
vicentí presenta uns personatges que oscil·len entre la frustració i la
quotidianitat, és a dir, són una mena de personatges de l'èpica quotidiana
que lluiten dia a dia contra el destí personal que els ve determinat per
l'herència.
Malgrat la solidesa de la seva narrativa, l'obra d'Antònia Vicens està
poc estudiada i és encara avui poc coneguda. Són dotze les seves obres
publicades entre 1968 i 1998, quatre d'elles premiades, un bagatge força
singular per a una autodidacta que ha publicat en les editorials més diverses,
algunes d'elles desafortunadament ja desaparegudes. Antònia Vicens escriu
simplement perquè té coses a dir i ho fa mitjançant l'escriptura narrativa,
l'instrument amb el qual sublimà en la seva joventut molts dels fantasmes
personals. Escriu sobre la societat que coneix, la gent senzilla de la
zona rural mallorquina, i n'hi perfila un univers propi que desenvoluparà
sistemàticament en cada una de les seves obres.
39° a l'ombra
Com ja hem dit més amunt, 39° a l'ombra fou la primera novel·la
d'Antònia Vicens. Escrita entre l'estiu de 1966 i el de 1967, obtingué
el Premi Sant Jordi de novel·la de 1967 i fou publicada per primer cop
el 1968 a l'Editorial Selecta, quan l'autora només tenia vint-i-sis anys.
En aquesta primera etapa de l'obra de Vicens, constatem una certa influència
del costumisme, gènere conreat per alguns predecessors mallorquins com
Gabriel Maura, però també hi observem una aproximació psicològica als
personatges, cosa que fou en aquell temps una primícia en la novel·lística
mallorquina. També hi podem parlar de realisme, sense voler entrar-hi
en l'especialitat de crític, perquè l'autora realitzà més tost una presentació
d'uns esdeveniments que no pas una denúncia crítica. Ella mateix ens diu
en una entrevista que a 39° a l'ombra "volia anunciar tot allò
que m'escarrufava. La paraula denúncia encara no la coneixia." Aquesta
novel·la esdevé doncs un clar exponent dels valors i les preocupacions
de l'obra de Vicens, alguns ja presents en Banc de fusta. La difusió d'una
moral i una educació condicionants que es materialitzen en el fracàs amorós,
la tabuïtzació sexual, l'opressió familiar, la religió com a factor immobilista
i repressor, i ací molt especialment l'explotació dels treballadors mallorquins
i immigrants en el nou sector turístic. L'autora manifesta la clara voluntat
de donar testimoni dels canvis i les transformacions de tots tipus experimentats
a Mallorca arran de l'esclat del turisme de masses.
Composta per 23 capítols sense designació, la seva separació pot semblar
sovint caòtica, però no per això arbitrària. La novel·la manca d'estructura
lineal i la inclusió dels nombrosos records de la protagonista conformen
una cronologia canviant entre un present narrat i un passat que s'introdueix
i que domina de fet el present.
Escrita en primera persona, la narradora-protagonista, na Miquela, es
mou polaritzada entre dos centres: el poble nadiu, tradicional, convencional
i monòton, i el lloc de treball, on l'explotació dels treballadors, la
disbauxa i el cinisme configuren un espai propi.
Amb 39° a l'ombra, Antònia Vicens volgué mostrar una situació ben
real, des d'una certa objectivitat que es combina amb una actitud intimista,
fonamentalment en els monòlegs interiors de la protagonista. Aquestes
dues postures no són contradictòries sinó que es complementen: d'una banda,
Vicens vol realitzar un assaig d'aproximació a la societat que li pertocava
biogràficament ¾de la mateixa manera que ho feren els seus companys de
generació, com per exemple Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria-Antònia
Oliver, etc.¾, bo i mostrant les grans transformacions socials que generà
l'esclat turístic ; de l'altra, afegint-hi les importants matisacions
subjectives, no només quant a la valoració dels paisatges turístics o
rurals, sinó principalment amb l'expressió dels estats d'ànim dels personatges
i l'anàlisi que n'elabora, Vicens realitza un estudi psicològic de les
seves figures literàries en el qual ja observem la influència de la psicoanàlisi,
corrent que tant havia d'interessar l'autora en la seva obra posterior
com a instrument vàlid per a explicar conductes.
En la disposició de la transmissió, advertim un canvi de la postura realista-descriptiva
a la postura intimista expressiva que ens descobreix l'obsessió de l'autora
pel pes del passat, per la càrrega atàvica tradicional de l'herència en
els individus. En el seu itinerari literari, l'autora denotarà un profund
interès per aquest fenomen cabdal en la seva narrativa, pel passat condicionant,
si bé se centrarà progressivament en els personatges femenins quasi amb
exclusivitat.
El llenguatge emprat per Vicens en 39° a l'ombra provocà la sorpresa
de molts lectors. L'autora utilitza un llenguatge viu, directe i col·loquial
que ens recorda la mateixa espontaneïtat de la vida en un poble. Hi trobem
molts trets del llenguatge parlat, i no sols en els diàlegs: frases fetes,
lèxic mallorquí, comparances populars, influències de la rondallística,
etc. Però la particularitat més insòlita fou l'ús continuat de dialectalismes
en els diàlegs i en les descripcions. Antònia Vicens incorporà amb aquest
fenomen una nova forma d'escriure en la novel·lística de postguerra mallorquina
publicada a Barcelona. Val a dir, però, que l'ús de la parla dialectal
té l'avantatge de donar l'aspecte de més autenticitat al text, ja que
els dialectalismes eren i continuen sent emprats pel poble mallorquí com
a llenguatge col·loquial quotidià. Amb tot, Vicens, en incloure un llenguatge
popular parlat en un espai concret, demostra una voluntat de testificar
també sobre les peculiaritats filològiques illenques. 39° a l'ombra s'ha
publicat en alemany a l'editorial Elfenbein de Heidelberg amb el títol
39 Grad in Schatten (2001).
Pilar Arnau i Segarra (Universität Münster)
1- Antònia Vicens en una entrevista. Vegeu Miquel López Crespí: "L'ofici
d'escriptor: Antònia Vicens", in: El Mirall 69 (juliol-agost de 1994),
pàgs. 15-18, pàg. 16.
Pàgina inicial | Endarrera
|
|
|
|
|
